La veu dels que no parlen (VI)

S'estació del tren: ni les... ni les...

Les agulles del rellotge de s'Estació del tren s'han aturat. El seu inaudible tic-tac, tampoc es pot veure omplint el temps morts de l'espera puntual del tren.

Què li ha passat al rellotge? Un temps abans notari del trànsit de les hores? La curiositat infantil es despertava amb la singularitat d'aquell rellotge que tenia la virtut de senyalar les hores per dues bandes, dreta i esquerra. Els al·lotells feien proves d'agudesa visual afanyant-se per a comprovar si marcava el mateix minut i segon per les dues bandes. Els usuaris del tren i veïnats de s'estació guaitaven el rellotge per a conèixer l'hora "oficial". No volgueu saber quin temps, quants d'anys fa, que el rellotge ha suspès el seu vertiginós ritme a la par de l'acompliment trànsit del tren? El rellotge està aturat! Encara que s'estació des tren --la nostra estació- es manté ferma i sòlida, com la seva pell de pedra viva de les canteres properes de Binissalem, Lloseta o Biniamar. En fa molts d'anys que aquest rellotge ha deixat de funcionar! Tampoc no ens hem de demanar des de quan està espellat! Ni tampoc ens interessa saber el perquè no es fa arreglar. Molt possiblement sigui que ja no té arreglo. I si en té, ara no és el moment...

Però quan el rellotge de butxacó del "Jefe" de s'estació de Lloseta, que cerimonialment anava consultant en lapsus de breus instants, quan marcava les 13,25 hores un dia 24 de febrer de l'any 1875, el nou edifici de s'estació fou fidel testimoni de la primera arribada del tren a Lloseta. Era el dia de la inauguració oficial! Per això amb la característica puntualitat anglesa, a les 9,45, va sortir de l'estació de Palma en destí a la Ciutat d'Inca, i va passar per Lloseta "al més pur estil del pas de la comitiva nord_americana de Bienvenido mister Marshall". Eren les 10,30. I com estava programat, d'anada cap a Inca, no feu aturada al nostre poble. Era el viatge d'estrena. La màquina de foc i els vagons anaven ben alegres amb l'especial expedició d'aquest viatge inaugural, composta de viatgers distingits, tots ells personatges representants de la vida social, cultural, oficial, religiosa i política provincial. És de suposar s'hi feren presents, també, les autoritats civils i religioses de Ciutat. Igualment com a la nostra estació hi eren presents les nostres autoritats, locals presidides pel batle D. Antoni Balle i el Vicari D. Miquel Arbona els quals complimentaren les autoritats provincials, en felicitacions i mamballetes de la gran quantitat de llosetins que s'hi congregaren. El comboi anava adornat amb banderoles i trenes de murta. Cabal lluentó tant dels elements de transport com de les persones que hi feinejaven: maquinista, fogoner, revisors, controladors. Tots ells uniformats i en gorra de visera, amb un somriure generós i triomfal.

La màquina a vapor, Nasmyth - Wilson, anglesa per suposat, obria camí fent sonar el peculiar xiulet, que amb un content desmesurat es feia present en tot el seu recorregut: Palma, Pont d'Inca, Marratxi, Santa María, Consell-Alaró, Binissalem, Lloseta i Inca. I quan en el seu recorregut coincidia amb nuclis de pobles o llogarets o grups de conradors que anaven o venien de feinejar al camp, llavors la siulada era més forta, més profunda, era l'escomesa a tota aquella gent que, sorpresos, s'embabaiaven davant la força d'aquella màquina que desenvolupava una velocitat d'uns vint-i-cinc quilòmetres hora. I que no tenia res a veure amb la calma dels carros que traginaven mercaderies o les diligències de passatgers, medis utilitzats fins alhora. Així s'evidenciava que el tren va ésser el mitjà pel qual molts de llosetins pogueren per primera vegada anar a Ciutat i enviar-hi els seus productes, per ésser venuts o exportats. És bo d'entendre el canvi que suposà el tren, afavorint les comunicacions, el comerç i l'intercanvi d'idees.

O potser sigui la pèrdua de la calma "quan el temps no compta, el temps ja no és or. I ens oblidam que el temps és repòs, xerrar, comunicar, viure més amb família i compartir el temps amb companys i amistats, arrodonint anodines tertúlies parlant del sexe dels àngels i adonar-nos del fil prim de la comèdia de la vida" i deixar de pertànyer a l'escollit món de l'illa de la calma.

Si aquesta estació pogués parlar! Quantes veritats ens diria! Però és un testimoni mut! Ens podria parlar del "mollet" o de l'edifici del "magatzem" o de la feina dels mossos de s'estació o dels guardabarreres. Quantes curiositats guarda s'estació! I quans de secrets amagats! Cita d'enamorats! Espectador silenciós del contraban!

I que me'n direu del sistema de regulació del trànsit: quan el cap d'estació rebia l'avís de sortida d'un tren de l'estació veïna, demanava el "puede" a la següent, sol·licitant permís per rebre el comboi que estava en camí. Quan el tren sortia de l'estació donava a la següent el "sale" per tal d'avisar de la sortida del tren. Per evitar que un comboi n'agafàs un altre, no se'n deixava sortir cap fins després de cinc minuts de la sortida del darrer, o de deu, si el darrer era un mercaderies.

Tampoc hem dit res del joc dels atlots de posar una peça (cinc o deu cèntims de pesseta) damunt el rail, per quan havia passat el tren comprovar lo plana que havia quedat.

Però d'això, si Déu ho vol, en parlarem en una altra ocasió.

I del miner? Que s'ha fet d'ell? Està bo i sa. I té un grapat de coses per a contar. Però això serà el mes que ve.

Antoni Santandreu Ripoll

Dades bibliogràfiques:

Història de Lloseta, de Jaume Capó Villalonga. La iarda mallorquina, de Nicolau S. Cañellas. Nosaltres els llosetins, de Pau Reynés Villalonga.