Beneïdes Sant Antoni 2012

Els jovençans d'aquelles encontrades: possessions de S'Estorell, Filicomis, Son Cocó, Can Xalet, S'hort Nou i totes les altres que componien el nucli rural que, per la curta dimensió de l'extensió del poble de Lloseta, s'estenia pels pobles veïnats de Biniamar, Selva, Mancor de la Vall, Alaró i Binissalem, tots els joves, lluïen les més nétes camises blanques que la seva mare havia disposat per l'ocasió. La festa bé ho mereixia. Era Sant Antoni! Que, a part de ser el patró de tots els camperols, la diada es completava, a la sortida de l'ofici solemne, amb les corregudes que acompanyaven les beneïdes. Era la festa esperada pels joves, ja que permetia demostrar la seva destra cavalcada encara que els quadrúpedes no fossin de primera marca ni els més escaients per fer corregudes. A la mescladissa hi convivien: cavalls, mules, someres, ases, i tota mena de ramat cavallar. Com es de suposar les millors cavalcadures eren dels amos o fills o gendres de les possessions. Però no es podia deixar passar l'ocasió de demostrar les habilitats cavallistes davant el floret de jovenetes que, de ben segur, guaitaven l'esdeveniment. També ben arregladetes i morros pintats, per un si de cas venia bé el joc de creuar mirades i somriures amb el pretendent o enamorat.

Algunes societats i col·lectius socials o culturals col·laboraven amb una carrossa a la que hi abundava el pi, la mata i la murta. Com ornament que també s'escampava per tots els carrers i places.

I el vicari o el rector, treien de la sagristia el sant amb el seu porquet, i beneïen tota la casta d'animals i persones que passaven al davant, obsequiant les almoines dels que desfilaven amb una estampa de Sant Antoni acompanyada d'una oració al darrere que no feia més que demanar com diu la cançó: Que mos guard l'animal tant si és de pèl com de ploma.

Això i així era a Lloseta en els anys anteriors a la meitat del segle passat. I ara en el 2012?

Després d'uns anys a punt de desaparèixer, la Parròquia, l'Ajuntament i l'Estel del Cocó propiciaren la seva reviscolança. Per suposat que ara no hi ha les pretensions de cavalls ni cavallistes. Ni tampoc la participació de carrosses. Ni mata, ni murta per la plaça. Ara la festa és més bé dels nins i nines que hi duen el canari, la tortuga i un elevat contingent d'animals domèstics. Els joves i majors hi aporten els cans, ben nets i fermats o amorrallats amb els millors ormejos. I de tant en tant es fa present algun abrivat cavall.

El senyor rector, amb el mateix Sant Antoni i el seu porquet, s'acosta a la plaça Mallorca, més coneguda per la plaça des quesito, ben aprovisionat d'aigua beneïda i d'estampes que entreguen els escolanets als qui desfilen davant el sant.

I l'Estel del Cocó? Col·labora, impertèrrit al pas del temps, omplint el lloc d'animada música mallorquina, i ballant vestits a l'ample els nins i nines de l'escola de balls. Acabant amb una ballada popular que, com enguany, va deixar petita la plaça. Allà s'hi arrancaren bots, voltes i gracioses mogudes de braços, balladores i balladors de l'actualitat mesclant-se amb altres que un dia ja passat formaren part de l'agrupació i uns altres aprenents de l'escola de balls per a adults.

I la festa va continuar. Fins i tot ens va deixar el so de l'ancestral ximbomba, sonada pel veterà Xesc conill ben acompanyat per musica i cor de l'Estel: La ximbomba sona trista/madona que la sentiu/I madona que no teniu/Aigordent pel ximbobista. (si no és així, no s'hi fa molt enfora).

Que aquesta festa tengui una ferma durada, com a fidel recordança d'una activitat camperola. Molts d'anys.

Antoni Santandreu